Festival Internacional de Barcelona: Charles Lloyd

Aquest any, en Lluís, en Joan, en Gerard i Jo hem decidit anar a veure en Charles Lloyd. Si bé no ens volíem perdre en Sonny Rollins, per qüestions d'agenda no el vam poder anar a veure i, és clar, a escoltar. El concert de Charles Lloyd va ser excel·lent: en destaquem la formació i les balades, sobretot la Llorona. També en recordarem els nous sons fent plorar el saxo, les arriscades fugides de tema de cada solista i els crecendo dels solos del pianista que encenien de calidesa el públic assistent a l'Auditori (petit). La crítica del Periódico ens diu moltes més coses:

ROGER ROCA
BARCELONA
Els que dimarts a la nit van anar a l'Auditori amb la intenció de veure una llegenda del saxo es van trobar amb un fet molt millor: un grup extraordinari amb una llegenda del saxo al capdavant, el veterà Charles Lloyd, plat exquisit del 42è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i protagonista del primer concert del cicle ECM Barcelona. Des que va sortir del seu retir als anys noranta -abans es va recloure a Big Sud, un racó de Califòrnia-, el saxofonista viu una altra edat d'or, i amb el seu quartet actual, ha tocat un nou sostre.

Charles Lloyd és la veu lírica del jazz. La seva música és simple en la forma però riquíssima en l'impacte emocional. Parteix de melodies senzilles i, com si fossin himnes, les porta a un pla que ratlla la mística; per alguna cosa va ser el músic de jazz més popular entre la generació del flower power. Però els seus joves companys -el pianista Jason Moran, el bateria Eric Harland i el contrabaixista Reuben Rogers- són fills d'un altre temps.

POESIA I ESTÈTICA / Àgils, dotats, aprecien el missatge de Charles Lloyd però parlen el seu propi llenguatge. El seu tempo és elèctric, de metròpolis; res els cau més lluny que un refugi a les muntanyes californianes. I la combinació va donar a l'Auditori una música de gran potència. La veu de Charles Lloyd -per moments un lament, com en la tristíssima cançó mexicana La llorona- va proposar la poesia, i el trio la va amplificar amb una estètica molt d'acord amb els temps: no és que li fes cap falta, però avui Charles Lloyd a sobre sona modern.