Minut 11, amb la Big Band

A Ceret, amb els toros, l'any passat: gaudiu-ne

Festival Internacional de Barcelona: Charles Lloyd

Aquest any, en Lluís, en Joan, en Gerard i Jo hem decidit anar a veure en Charles Lloyd. Si bé no ens volíem perdre en Sonny Rollins, per qüestions d'agenda no el vam poder anar a veure i, és clar, a escoltar. El concert de Charles Lloyd va ser excel·lent: en destaquem la formació i les balades, sobretot la Llorona. També en recordarem els nous sons fent plorar el saxo, les arriscades fugides de tema de cada solista i els crecendo dels solos del pianista que encenien de calidesa el públic assistent a l'Auditori (petit). La crítica del Periódico ens diu moltes més coses:

ROGER ROCA
BARCELONA
Els que dimarts a la nit van anar a l'Auditori amb la intenció de veure una llegenda del saxo es van trobar amb un fet molt millor: un grup extraordinari amb una llegenda del saxo al capdavant, el veterà Charles Lloyd, plat exquisit del 42è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i protagonista del primer concert del cicle ECM Barcelona. Des que va sortir del seu retir als anys noranta -abans es va recloure a Big Sud, un racó de Califòrnia-, el saxofonista viu una altra edat d'or, i amb el seu quartet actual, ha tocat un nou sostre.

Charles Lloyd és la veu lírica del jazz. La seva música és simple en la forma però riquíssima en l'impacte emocional. Parteix de melodies senzilles i, com si fossin himnes, les porta a un pla que ratlla la mística; per alguna cosa va ser el músic de jazz més popular entre la generació del flower power. Però els seus joves companys -el pianista Jason Moran, el bateria Eric Harland i el contrabaixista Reuben Rogers- són fills d'un altre temps.

POESIA I ESTÈTICA / Àgils, dotats, aprecien el missatge de Charles Lloyd però parlen el seu propi llenguatge. El seu tempo és elèctric, de metròpolis; res els cau més lluny que un refugi a les muntanyes californianes. I la combinació va donar a l'Auditori una música de gran potència. La veu de Charles Lloyd -per moments un lament, com en la tristíssima cançó mexicana La llorona- va proposar la poesia, i el trio la va amplificar amb una estètica molt d'acord amb els temps: no és que li fes cap falta, però avui Charles Lloyd a sobre sona modern.

When the Saints

Chinatown. Un altre vídeo de la Riverter Dixieland

Nou vídeo de la Riverter Dixieland: Indiana

Després de dos anys sense publicar res, em reactivo amb aquest vídeo de la Riverter Dixieland a Sant Tomàs, i torno a publicar les nostres sortides de jazz a partir del novembre del 2010 i que tingui continuïtat l'any que ve.



Els solos són d'en Quico Prat al Tenor i d'en Gil Casals (trombó). Els altres som en Joan Mitjavila (trompeta), Pep Amargant (clarinet), Toni Clavera (soprà), Marcel·lí Druguet (baríton), que substitueix en Joan Sitjà (tuba), Cesc Alboquers (banjo) i Joan Carles Casas (bateria). Filmat per en Martí Mitjavila.

40 Festival Internacional de Barcelona

Reservem el dia 9 de novembre per una gran cita. Això és el que ens avancen per als amics del jazz a un ?% de descompte. El festival va néixer al mateix any que nosaltres!

Una mica d'història...
El 1966, a iniciativa de l’empresari Joan Roselló, va néixer el primer festival de jazz espanyol, inaugurat amb un concert del pianista Dave Brubeck. El festival, que va sobreviure als temps hostils de la dictadura franquista, va deixar de bategar durant tres anys, entre el 1977 i el 1980, curiosament en els primers anys de democràcia. Des de finals dels 80, The Project és l’entitat organitzadora i ara, el 2008, el festival celebra la seva 40 edició amb un dens programa que el converteix, una vegada més, en una de les referències dels festivals de tardor europeus i, sens dubte, en el festival privat més important d’Europa.

I els concerts
El debut a Barcelona d’Al Green, el 24 d’octubre; el duo inèdit entre el pianista Brad Mehldau i el saxofonista Joshua Redman el 9 de novembre (un encàrrec del festival per celebrar les seves dues últimes dècades d’història), i la presentació del nou disc de la inclassificable big band de Matthew Herbert (13 de novembre) són alguns dels concerts del festival, que al setembre presentarà el seu programa complet amb encara molta més música i grans artistes.

Cicles especials (com el dedicat aquest any a la trompeta), concerts únics, l’atenció a la creació catalana (de Triphasic a La Locomotora Negra passant pel projecte del pianista Lluís Vidal Mompiana, inspirat en la música de Frederic Mompou i amb Dave Douglas com a convidat especialíssim), el ja clàssic concert familiar (aquest any amb La Vella Dixieland) i conferències dels crítics i escriptors jazzístics més importants vinguts especialment des de Nova York formen part també d’una programació que celebra tant el present esplendorós del festival, garantit per una audiència apassionada i entesa com n’hi ha poques, com el difícil passat en aquest any de xifres rodones.