Mare meva, quin concert! Mare Nostrum va ser exquisit, inoblidable. La barreja pot semblar estranya: un acordionista francès, un pianista suec i un trompeta italià... però el resultat perfecte. Potser semblava més un concert de new age que de jazz, però les improvisacions el situaven en aquest meravellós món de creació jazzística. Galliano era el mestre i el romanticisme; Fresu, el místic i el més expressiu (el seu cos es contorsionava amb cada nota amb coherència); i Lundgren, el tècnic, fred en la resolució però exacte en cada acord. Tots tres la conjunció d'astres que et transportaven amb una llàgrima als ulls al cel més íntim de cadascun dels espectadors. S'estrenaven i crec que el seu disc passarà a la història com un dels millors d'Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada