10/1/08

Oscar Peterson

Reprodueixo el que va escriure David Castillo al diari Avui sobre aquest gran pianista en relació a la seva mort el 24 de desembre de 2007
També podeu escoltar-ne algunes peces en la columna de vídeo. És una llàstima no haver-lo pogut veure mai en directe.
Enorme en tots els sentits, així va ser Oscar Peterson, un dels grans pianistes de la història del jazz, capaç de moure els dits sobre el teclat com un pianista clàssic i a la vegada acompanyar una turbulenta banda de bebop. Podríem parlar d’un estil de transició, però tot serien etiquetes davant el talent d’un músic que feia que el seu instrument sonés amb una elegància diferent, amb estil propi.Greument malalt des de fa mesos, dilluns es va anunciar que havia mort diumenge al vespre al seu domicili de Toronto. Complicacions renals apareixen en els comunicats de la seva defunció. Nascut el 1925 en una família humil d’origen antillà, Peterson es va convertir en la figura musical més rellevant internacionalment del Canadà del segle XX. La història s’inicia el 1943 quan es converteix en el primer músic negre dins d’una orquestra de música popular del Quebec. A partir d’aquí el seu estil causa sensació, per la manera brillant i espectacular de tocar, malgrat que els primmirats crítics de jazz sovint li han retret una excessiva convencionalitat, cosa que no desmereix gens el seu estil. Peterson va actuar al costat de les grans figures, mites de la música popular com Louis Armstrong, Count Basie, Nat King Cole, Ella Fitzgerald, Stephane Grapelli, Coleman Hawkins i Sarah Vaughan, sense oblidar una nòmina de revolucionaris com Lester Young, Charlie Parker, Ben Webster, Stan Getz, Dizzy Gillispie i Roy Eldridge, és a dir, els sultans del swing, del boogie-woogie i del bebop. A més, va saber escapar dels circuits restringits del jazz i presentar-se davant de públics multitudinaris, cosa que li ha valgut la ira eterna de més d’un purista.
Oscar Peterson va ser el primer músic negre que va tocar dins una orquestra del Quebec
Un altra cosa que ha jugat en contra seva és la infinitat de gravacions al llarg de la seva dilatada carrera, des dels inicis amb trios fins a les èpoques amb les grans orquestres i les vocalistes d’or que hem esmentat. La nitidesa del seu estil parla davant del detractors.La salut, però, no el va acompanyar tant com la música. Un infart cerebral patit el 1993 va limitar les seves actuacions públiques. Entre altres guardons té 13 doctorats universitaris honorífics